martes, 27 de octubre de 2015

El repte de l'aprenentatge significatiu

Navegant per el Màster de Formació del Professorat, un es troba front reptes que mai no hagués imaginat a l’hora de matricular-me. Al principi, les assignatures eren caixons sense gaires relacions els uns amb els altres. Por a poc, moltes assignatures van agafant el mateix sentit…

Ahir mateix, dilluns, vam comentar a l’assignatura “L’alumnat de secundaria” els principals models d’aprenentatge que s’han aplicat en els segle XX. Concretament el conductisme i el cognitivisme. Aquest últim defineix l’aprenentatge com un procés de modificació del coneixement; descriu a l’alumne com a subjecte actiu de l’aprenentatge... NAIXEM PER APENDRE!




Dins d’aquest corrent, hi trobem la “Teoria de l’aprenentatge significatiu” del psicòleg David Ausubel, on defineix l’aprenentatge significatiu com “aquell que sorgeix quan l’alumne actua com a constructor del seu propi coneixement, relaciona els conceptes a aprendre i els hi dóna un sentit a partir de l’estructura conceptual que ja posseeix".


És a partir d'aquí on, per a mi, comença a prendre sentit l’aprenentatge mitjançant competències que defensa Antoni Zabala. Al capítol 6 del seu llibre, exposa que l’aprenentatge d’una competència no pot provenir d’un aprenentatge mecànic (aprenentatge superficial, només memoritzat) sinó que ha d’implicar “el major grau de significativitat i funcionalitat possible”.

POSTER VIGOTSKY 2
Hem de construir a partir dels coneixements de l'alumne
Entre d’altres components de significativitat, una de les més importants comporta la construcció del nou aprenentatge sobre els esquemes existents, els quals ens serviran com a punt de partida per a aconseguir una “vinculació profunda” entre els nous continguts i els coneixements previs. Només partint dels coneixements de l’alumne podrem treballar en “zones de desenvolupament pròxim” (Vigotsky) on provocar un “conflicte cognitiu" que requereixi una “actitud favorable” i “l’activitat mental” per a resoldre’l. En la practica, parlar de “zones de desenvolupament pròxim” implica, partir de situacions i problemes reals dels alumnes.

A l’anterior entrada vam definir les components de l’aprenentatge per competències. M’ha sembla molt interessant analitzar l’aprenentatge de cada component per separat. En resum:

-          Aprenentatge de fets i conceptes:

Els fets, en primer moment, s’han de memoritzar per a després associar-lo al concepte corresponent. Es pot comprendre un concepte a partir d’activitats complexes que promoguin un vertader procés d’elaboració i construcció personal d’aquest. Els conceptes s’han après quan s’és capaç de utilitzar-los per a la interpretació, comprensió o bé, com s’ha dit abans, quan s’és capaç de situar fets, objectes o situacions concretes en aquell concepte que els inclou.

-          Aprenentatge de procediments:

             S’aprenen mitjançant un procés d’exercitació tutelada i reflexiva a partir de models experts.                Es reforça amb l’aplicació pràctica en diferents contextos.

-          Aprenentatge d’actituds:

S’aprenen mitjançant elaboracions complexes de caràcter personal amb una gran vinculació afectiva. S’aprèn també mitjançant processos reflexius i de posicionament personal front situacions conflictives que obliguen a l’establiment de pautes de comportament.

Una foto publicada por Vicent Cardona (@socvicent) el


Començo l’entrada dient que no m’imaginava trobar-me els reptes que em trobo a aquest màster... amb això vull dir, que quan em plantejava la opció professional de la docència, ho feia pensant en l’educació com el model que vaig experimentar com a alumne. Desprès d'interioritzar els conceptes d’aprenentatge constructiu i significatiu, no entenc com encara alguns docents es poden basar en la concepció de l’alumne com a subjecte passiu. Hauria de constituir un repte de tot el sistema educatiu, no només els docents, l’assoliment de l’aprenentatge el més significatiu possible partint de la màxima que les persones naixem per aprendre i hem de ser protagonistes del nostre propi aprenentatge.

lunes, 26 de octubre de 2015

El marge dels docents en l'aprenentatge per competències

Si féssim un sondeig, a peu de carrer, de la visió que tenen les persones sobre l’educació, trobaríem molt encertat l’escenari de la transmissió de coneixements alumne-professor mitjançant, únicament, l’exposició magistral. Aquesta visió s’allunya molt, no tan sols del paradigma de la societat 2.0, com hem exposat en anterior entrades, si no de les noves tendències en quant a la concepció de l’ensenyament... l’adquisició, no de coneixements només si no de competències!

En parlar de noves tendències, i adquisició de competències es fàcil caure en la trampa de la dicotomia entre pràctica i teoria... veure la educació tradicional com a sola transmissió de coneixements enciclopèdics i les noves tendències com una escola d’alumnes permanentment en activitat i pràctiques. Alguns autors han detectat aquest efecte i classifiquen la diferenciació entre teoria i pràctica com a falsa.

Contradiccion (o Dicotomia)
No es pot entendre el canvi de metodologies en l'educació com
una direcció radicalment contrària a les metodologies tradicionals

Aprofundint en el concepte de competència, el Sr. Antoni Zabala, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació, analitza, en la seva obra, les diferents definicions del terme competències i resumeix:

-          La competència es la capacitat o habilitat de efectuar tasques o fer front a situacions diverses de forma eficaç en un context determinat. Amb aquest objectiu es necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.
El concepte de competències, doncs, no exclou els coneixements de l’equació de l’aprenentatge sinó que els integra dintre d’un conjunt de components interrelacionats: les actituds, els procediments i els coneixements. Segons Zabala, “La millora de la competència implica la capacitat de reflexionar sobre la seva aplicació i per assolir-la es necessari el recolzament del coneixement teòric”.

Una vegada queda clar la necessitat de l’aprenentatge mitjançant competències i que aquestes es construeixen a partir de 3 components fonamentals: actituds, procediments i coneixements, ens queda el repte de traslladar aquesta metodologia a la realitat de l’aula.

Molts de professors de secundaria, entre els quals, com futur professor, m’hi conto, veiem impossible l’aplicació pràctica de l’aprenentatge basat en competències en haver d’atendre els continguts marcats als currículums. D’on traiem el temps per realitzar activitats per desenvolupar les actituds i els procediments quan, amb sort, tenim prou temps per a traslladar tan sols els coneixements?

Aquesta qüestió recau en el comú error de la dicotomia teoria vs pràctica... el catedràtic Felipe Zayas defèn, al respecte que: així com els 2 primers graus de concreció curricular recauen sobre estaments (en part) externs al professorat, la planificació d’activitats a l’aula es responsabilitat dels docents... “Son  els professors (en grup o individualment) qui han de traduir el projecte de centre en activitats i tasques d’aprenentatge”.

El problema de fons, per als docents, ve de deixar-se emportar per el contingut dels llibres de text com si aquests marquessin els continguts i les metodologies a emprar en el curs. Ve de la “renúncia per part del professorat a interpretar, adequar i concretar el currículum oficial d’acord amb el context educatiu”.

S’han de reconèixer les dificultats d’aplicar l’aprenentatge per coneixements en el sistema educatiu d’avui en dia. Però aquestes dificultats no ens poden excusar, com a docents, per a la deixadesa en l’últim nivell de concreció curricular de la qual en som responsables i ens dona el marge de maniobra per el qual podem introduir canvis cap a una bona direcció.

No hem de deixar que el contingut marcat per una editorial ens limiti les possibilitats que tenim els docents formar persones competents per el que es proposin a la vida.

sábado, 17 de octubre de 2015

El paper del docent en la formació en competències digitals

Vulguem o no, vivim en un món on les TIC no poden ser obviades… des de la irrupció d’aquestes, ha canviat la manera en que ens relacionem, comprem, viatgem, treballem, ens formem, organitzem esdeveniments... podríem posar tants exemples com volguéssim. L’educació, per suposat, no hauria de trobar-se aliena a aquest fenomen.



Es per això que s’ha inclòs a les competències bàsiques en la formació obligatòria de tota la Unió Europea, la formació en competència digital i tractament de la informació. Segons el professor de Tecnologia educativa Jordi Adell , la competència digital i de tractament de la informació es fonamenta en 5 aspectes fonamentals: la competència informacional, la competència informàtica, les alfabetitzacions múltiples, la competència cognitiva genèrica (habilitat per convertir informació en coneixement) i l’educació en ciutadania digital.



Entenc que la necessitat d’educar en les TIC ve donada, no només per la disposició curricular, si no també, principalment, per una realitat objectiva: s’ha de formar als alumnes per a respondre les preguntes que es trobaran al llarg de tota la vida i, el que és segur, es que les preguntes d’aquí vint anys i les seves respostes seran radicalment diferents a les que tenim avui en dia. Les TIC esdevenen l’element estructural mitjançant el qual educar els alumnes en la recerca de respostes. Però, quin paper hi juga aquí el professor?



Segons el teòric de l’ensenyament Geroge Siemens, el docent te una importància capital en aquest procés. El docent participa com a amplificador de continguts, com la persona que disposa els conceptes claus per a que els estudiants s’hi trobin de forma recurrent, com a  acompanyant de l’alumne en el procés de donar sentit a l’entorn digital, com a agregador de continguts segons les necessitats a l’aula ho vagin demanant, com a modelador més enllà de les activitats de lectura i aprenentatge...
Vídeo testimonios Alovera - Consultando el móvil 2
Les TIC ja formen part de la vida dels adolescents
de manera natural. Ho hem de veure com un avantage.

  
Com a futurs professors, em d’afrontar la docència en les competències digitals amb l’entusiasme que suposa la descoberta d’eines efectives per a provocar el canvi en l’educació que nosaltres, com a generació que ha crescut amb les noves tecnologies però amb una educació d’esquenes a aquesta realitat, no vam tindre la oportunitat d’experimentar. Es el torn, doncs, d’experimentar-lo com a docents i, junt amb el nostre propi aprenentatge, afavorir l’ús de les noves tecnologies per part dels alumnes en tots els contextos.


L’exposat anteriorment, com moltes altres coses a la vida, es més fàcil de dir que de fer. He de reconèixer que, com a alumne d’un sistema educatiu caduc, considero més fàcil quedar-me en la seguretat que dona el que un ja coneix: classes magistrals, alumnes atents a l’explicació, ensenyament unidireccional, i avaluació mitjançant puntuació en l’examen. I es en aquests punts on el màster que estem cursant m’està resultant un xoc important. Imagino que es tracta d’un sentiment normal però, a la vegada, he de dir que m’engresca el fet que el paper del professor sigui tant canviant amb el temps. Els canvis pertorben la nostra zona de confort... a vegades només necessitem l’empenta de la convicció per a adoptar aquests canvis i enriquir-nos com a professionals i persones de l’era digital.

martes, 6 de octubre de 2015

Canvi i paradigmes en l'educació.

Tots estem d’acord en que el mon on vivim es canviant. També ens posaríem d’acord si diem que el ritme de canvi es exponencial en el temps. El mon ha canviat molt més en els darrer 60 anys que, dels anys 50 al segle XIV i podem dir que aquest canvi s’ha accentuat encara més en els darrers 20 anys. De la mateixa manera, en el context educatiu podem trobar diferències més grans entre l’entorn que viu un alumne d’avui en dia i el que va viure el seupare/mare/professor 30 anys endarrere.

L’aparició d’internet, xarxes socials i tecnologies mòbils ,han suposat un canvi de paradigma en la relació entre l’alumne i el seu entorn i, inevitablement, hauria de suposar un canvi de paradigma en relació a la seva educació. Segons l’educador Richard Gerver, l’educació ha de convertir-se en un vehicle de capacitació i no de restricció. En aquest sentit, el popular conferenciant opina que, en la nova educació, s’hauria d’intentar potenciar les capacitats que tenen els nens d’avui en l’entorn digital de manera que ells mateixos sentin que poden ocupar un lloc constructiu i positiu al mon.

En la nova educació, el professor deixa de ser l’únic posseïdor del coneixement sinó que aquest pren sentit en moltes direccions (coneixement professor-alumne, alumne-grup, entre alumnes). Aquest nou paradigma suposa per a l’alumne la capacitació en la recerca d’informació, la destria, la reflexió i l’exposició. En relació amb això, les preguntes que formuli el docent prenen una importància capital. El Sr. Gerver posa com exemple la pregunta: “En que consisteix l’empatia?” o, per contra, “Com creus que seria la teva vida si fossis una tortuga?” la segona, apart de despertar l’interès en l’alumne, implica un treball de recerca, introspecció, reflexió i finalment experimentació del que es realment la empatia... per contra, la primera pregunta es limita a descriure uns coneixements, probablement ja definits en un llibre de text o pel professor, sense cap participació per part de l’alumne.



Els alumnes, ja son diferents. Ara el que toca es formar-nos els adults de manera que entenguem el nou paradigma i eduquem en les millors condicions per a poder exprimir totes les possibilitats que la societat d’avui en dia ens dona.