Si féssim un
sondeig, a peu de carrer, de la visió que tenen les persones sobre l’educació, trobaríem
molt encertat l’escenari de la transmissió de coneixements alumne-professor
mitjançant, únicament, l’exposició magistral. Aquesta visió s’allunya molt, no
tan sols del paradigma de la societat 2.0, com hem exposat en anterior
entrades, si no de les noves tendències en quant a la concepció de
l’ensenyament... l’adquisició, no de coneixements només si no de competències!
En parlar de
noves tendències, i adquisició de competències es fàcil caure en la trampa de
la dicotomia entre pràctica i teoria... veure la educació tradicional com a
sola transmissió de coneixements enciclopèdics i les noves tendències com una
escola d’alumnes permanentment en activitat i pràctiques. Alguns autors han
detectat aquest efecte i classifiquen la diferenciació entre teoria i pràctica
com a falsa.
 |
| No es pot entendre el canvi de metodologies en l'educació com una direcció radicalment contrària a les metodologies tradicionals |
Aprofundint en el concepte de competència, el Sr. Antoni Zabala, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació, analitza, en la seva obra, les diferents definicions del terme competències i resumeix:
-
La
competència es la capacitat o habilitat de efectuar tasques o fer front a
situacions diverses de forma eficaç en un context determinat. Amb aquest
objectiu es necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix
temps i de forma interrelacionada.
El concepte de
competències, doncs, no exclou els coneixements de l’equació de l’aprenentatge
sinó que els integra dintre d’un conjunt de components interrelacionats: les
actituds, els procediments i els coneixements. Segons Zabala, “La millora de la
competència implica la capacitat de reflexionar sobre la seva aplicació i per
assolir-la es necessari el recolzament del coneixement teòric”.
Una vegada queda
clar la necessitat de l’aprenentatge mitjançant competències i que aquestes es
construeixen a partir de 3 components fonamentals: actituds, procediments i
coneixements, ens queda el repte de traslladar aquesta metodologia a la realitat de l’aula.
Molts de
professors de secundaria, entre els quals, com futur professor, m’hi conto,
veiem impossible l’aplicació pràctica de l’aprenentatge basat en competències
en haver d’atendre els continguts marcats als currículums. D’on traiem el temps
per realitzar activitats per desenvolupar les actituds i els procediments quan,
amb sort, tenim prou temps per a traslladar tan sols els coneixements?
Una visió sobre la paperassa a l'educació..."Burocràcia pensada perquè el govern pugui dir que 'anem bé'" https://t.co/pFm6eEbjIc #edubateMA
— Vicent Cardona (@Socvisen) octubre 23, 2015
Aquesta qüestió
recau en el comú error de la dicotomia teoria vs pràctica... el catedràtic
Felipe Zayas defèn, al respecte que: així com els 2 primers graus de concreció
curricular recauen sobre estaments (en part) externs al professorat, la
planificació d’activitats a l’aula es responsabilitat dels docents... “Son els professors (en grup o individualment) qui
han de traduir el projecte de centre en activitats i tasques d’aprenentatge”.
El problema de
fons, per als docents, ve de deixar-se emportar per el contingut dels llibres
de text com si aquests marquessin els continguts i les metodologies a emprar en
el curs. Ve de la “renúncia per part del professorat a interpretar, adequar i
concretar el currículum oficial d’acord amb el context educatiu”.
S’han
de reconèixer les dificultats d’aplicar l’aprenentatge per coneixements en el
sistema educatiu d’avui en dia. Però aquestes dificultats no ens poden excusar,
com a docents, per a la deixadesa en l’últim nivell de concreció curricular de
la qual en som responsables i ens dona el marge de maniobra per el qual podem introduir
canvis cap a una bona direcció.
No
hem de deixar que el contingut marcat per una editorial ens limiti les
possibilitats que tenim els docents formar persones competents per el que es
proposin a la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario