Recordo com si fos ahir el dia que vaig afrontar la prova de selectivitat… ja
fa més d’un parell d’anys, concretament al 2006. Després de 10 anys de
escolarització obligatòria, 2 de batxillerat i 3 lleis educatives (per un any
no em toca la 4ª), allà estava, front un paper amb preguntes i amb un bolígraf, sigut en una cadira amb 300 estudiants dintre d’un gimnàs. Definitivament era el
final d’una etapa… mai més hauria de tornar a fer cap assignatura de les que no
m’agradaven; cap biografia més d’autors de llengua castellana ni catalana, cap
més explicació avorrida sobre Història d’Espanya…
Mirant-ho amb la perspectiva que em dona el Màster de Professorat em
pregunto: de què em va servir tancar-me a casa aquelles caloroses setmanes de juny
memoritzant les circumstàncies de la constitució de Cadis (1812)? Per suposat,
em va servir per a poder accedir a la universitat que volia. Però més enllà d’això,
parlant del procés d’aprentatge no em va servir absolutament per res... només
vaig superar l’obstacle que representava aquell examen de història, però mai més he tornat la
vista enrere, ja no recordo res, va ser la antítesis del que ha de ser un aprentatge
significatiu.
 |
| Una vegada superat un obstacle, m'en n'oblido per afrontar el següent. No busquem això en el procès d'aprennetatge |
I no només penso en aquelles setmanes d’estiu, penso en tots aquells anys
que vaig estudiar anterior a aquell examen... com bé diu Antoni Zabala: “les
proves de selectivitat universitària condicionen totes les anteriors ... allò
que s’avalua en aquestes proves es converteixen en els vertaders continguts de
l’aprenentatge”. Realment és coherent que al currículum es parli de competències bàsiques, quan al final se’t “selecciona” mitjançant una prova
escrita dissenyada per a la seva fàcil correcció?
Evidentment, si volem parlar honestament d’ensenyament per competències, l’avaluació
d’aquestes ha d’anar més enllà i, amb aquest objectiu, hem de deixar de pensar
en les proves com fi últim i començar a adoptar l’avaluació com a part
fonamental del procés d’aprenentatge. Segons Antoni Zabala, “l’avaluació ha de
ser el mitjà per a reconèixer la capacitat de l’alumne per a aplicar allò que aprèn
en situacions reals” i per situacions reals no ens referim a una prova escrita
amb 5 preguntes memorístiques si no, almenys, situacions-problema que “permetin
al mateix alumne reconèixer si els esquemes d’actuació apresos poden ser útils
per superar situacions reals en contextos concrets”.
El fet que l’alumne reconegui la adequació de les seves competències als problemes proposats, implica un sistema on la reflexió prengui un paper important. En aquest sentit, el sistema d’avaluació que Jose Luís Castillo proposa, com a element d’avaluació, es l’Autoavaluació. En aquest procés d’autoavaluació l’alumne ha de partir, per una part, amb tots els continguts del currículum, i per l’altra un document indicador de competències (per exemple, rúbrica). L’alumne haurà de fer una reflexió diària sobre el contingut que s’ha treballat, els indicadors de competències utilitzats i el que ha anat fent. Aquest procés reflexiu i d’Autoavaluació comporta un acompanyament per part del professor per a que validi el procés i per a que l’alumne aprengui del que ha fet be i malament.
Una altra proposta, en el mateix sentit, seria la de portafolis d’aprenentatge
promoguda per Jordi Adell. L’alumne hauria de portar un registre de totes les
feines que es van fent a classe acompanyat amb reflexions sobre l’après,
compartint-ho amb els demés alumnes. Això últim genera una sèrie d’avantatges
com l’aprenentatge en la comparació dels uns amb els altres, la presa de
consciència de l’evolució de la pròpia evolució en l’aprenentatge, etc...
Arribats a aquest punt entenem que els exàmens finalistes no serveixen més
que per seleccionar i que, per assolir
un aprenentatge significatiu, l’avaluació ha de prendre un altre rol. Dit això se’m
plantegen les següents qüestions: Es possible canviar els sistemes d’avaluació quan
l’únic objectiu del sistema educatiu es preparar per la prova de selectivitat
(millor no parlem de les revàlides que s’atraquen)? Es possible canviar la visió
sobre l’avaluació quan la gran majoria de l’entorn de l’alumne (família,
comunitat...) només entenen una avaluació en base a una qualificació entre 0 i
10? Més enllà, es possible canviar la visió de l’avaluació quan, per accedir a
la majoria de llocs de feina a l’administració, s’ha de passar per una provaescrita selectiva?
Entrar al marc educatiu EEES no només vol dir matrícules més cares i metodologies diferents... #edubateMa https://t.co/KPVTjoH4ns
— Vicent Cardona (@Socvisen) diciembre 2, 2015
En la meva opinió, penso ens trobem davant un repte monstruós, el de abolir
les proves finalistes “selectives”, vivint en una societat “selectiva”. Un
repte monstruós que haurem de superar si realment volem que el sistema educatiu
canviï cap a un sistema coherent basat en competències i en aprenentatge
significatiu. Un aprenentatge per a la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario