El repte de l'aprenentatge significatiu

Navegant per el Màster de Formació del Professorat, un es troba front reptes que mai no hagués imaginat a l’hora de matricular-me. Al principi, les assignatures eren caixons sense gaires relacions els uns amb els altres. Por a poc, moltes assignatures van agafant el mateix sentit…

Ahir mateix, dilluns, vam comentar a l’assignatura “L’alumnat de secundaria” els principals models d’aprenentatge que s’han aplicat en els segle XX. Concretament el conductisme i el cognitivisme. Aquest últim defineix l’aprenentatge com un procés de modificació del coneixement; descriu a l’alumne com a subjecte actiu de l’aprenentatge... NAIXEM PER APENDRE!

Dins d’aquest corrent, hi trobem la “Teoria de l’aprenentatge significatiu” del psicòleg David Ausubel, on defineix l’aprenentatge significatiu com “aquell que sorgeix quan l’alumne actua com a constructor del seu propi coneixement, relaciona els conceptes a aprendre i els hi dóna un sentit a partir de l’estructura conceptual que ja posseeix".

Diferències entre mestres conductistes i constructivistes... A on situeu l'ensenyament per competències?https://t.co/060rdoOlrP #edubateMA

— Vicent Cardona (@Socvisen) octubre 27, 2015

És a partir d'aquí on, per a mi, comença a prendre sentit l’aprenentatge mitjançant competències que defensa Antoni Zabala. Al capítol 6 del seu llibre, exposa que l’aprenentatge d’una competència no pot provenir d’un aprenentatge mecànic (aprenentatge superficial, només memoritzat) sinó que ha d’implicar “el major grau de significativitat i funcionalitat possible”.

Hem de construir a partir dels coneixements de l'alumne

Entre d’altres components de significativitat, una de les més importants comporta la construcció del nou aprenentatge sobre els esquemes existents, els quals ens serviran com a punt de partida per a aconseguir una “vinculació profunda” entre els nous continguts i els coneixements previs. Només partint dels coneixements de l’alumne podrem treballar en “zones de desenvolupament pròxim” (Vigotsky) on provocar un “conflicte cognitiu" que requereixi una “actitud favorable” i “l’activitat mental” per a resoldre’l. En la practica, parlar de “zones de desenvolupament pròxim” implica, partir de situacions i problemes reals dels alumnes.

A l’anterior entrada vam definir les components de l’aprenentatge per competències. M’ha sembla molt interessant analitzar l’aprenentatge de cada component per separat. En resum:

-          Aprenentatge de fets i conceptes:

Els fets, en primer moment, s’han de memoritzar per a després associar-lo al concepte corresponent. Es pot comprendre un concepte a partir d’activitats complexes que promoguin un vertader procés d’elaboració i construcció personal d’aquest. Els conceptes s’han après quan s’és capaç de utilitzar-los per a la interpretació, comprensió o bé, com s’ha dit abans, quan s’és capaç de situar fets, objectes o situacions concretes en aquell concepte que els inclou.

-          Aprenentatge de procediments:

             S’aprenen mitjançant un procés d’exercitació tutelada i reflexiva a partir de models experts.                Es reforça amb l’aplicació pràctica en diferents contextos.

-          Aprenentatge d’actituds:

S’aprenen mitjançant elaboracions complexes de caràcter personal amb una gran vinculació afectiva. S’aprèn també mitjançant processos reflexius i de posicionament personal front situacions conflictives que obliguen a l’establiment de pautes de comportament.

Per a ser una estrella del rock competent fan falta coneixements, habilitats i MOLTA ACTITUD!! #eportfeiv #edubatema #cthinkema

Una foto publicada por Vicent Cardona (@socvicent) el 27 de Oct de 2015 a la(s) 3:42 PDT

Començo l’entrada dient que no m’imaginava trobar-me els reptes que em trobo a aquest màster... amb això vull dir, que quan em plantejava la opció professional de la docència, ho feia pensant en l’educació com el model que vaig experimentar com a alumne. Desprès d'interioritzar els conceptes d’aprenentatge constructiu i significatiu, no entenc com encara alguns docents es poden basar en la concepció de l’alumne com a subjecte passiu. Hauria de constituir un repte de tot el sistema educatiu, no només els docents, l’assoliment de l’aprenentatge el més significatiu possible partint de la màxima que les persones naixem per aprendre i hem de ser protagonistes del nostre propi aprenentatge.