Què n'he après d'aquesta assignatura?

Nou entrades de blog desprès, hem arribat al final de l’assignatura “Processos i contextos educatius”. A arribat l’hora de mirar enrere i posar-me en la pell d’aquell que era 3 mesos enrere...

Vaig començar el Màster en Formació del Professorat pensant en l’educació com aquella que vaig experimentar jo mateix com a alumne. Tot i que, de vegades, no ho vulgui assumir, els temps han canviat, els adolescents han canviat i l’educació, pel que hem vist, ha de canviar!

Perque els alumnes també es mereixen horaris racionals#edubateMa pic.twitter.com/V9eK5kmir5

— Vicent Cardona (@Socvisen) noviembre 25, 2015

 Soc conscient de que el que hem après en aquesta etapa teòrica del Master, en la majoria dels casos, no es correspon amb la realitat que es viu a les aules avui en dia (ja ens hi trobarem al març). Però soc conscient també que els conceptes apresos esdevenen clau en el procés de transformació de l’educació que la comunitat educativa (i esper que cada vegada més gent) vol dur a terme; algú ens ha dit que ens estam preparant per a ser professors del futur.  Aquest fet ens ha de donar una perspectiva que molts docents immersos al sistema no tenen... tenim força, il·lusió i anys per davant per a ser part protagonista del canvi. Oi que es engrescador?

I de quin canvi estem parlant? Del mateix que he portat a terme jo mateix en aquest viatge de tres mesos... desprès d’haver reflexionat les 11 idees claude Zabala i Arnau, no puc entendre una educació com la d’avui en dia. Una educació incoherent que parla de competències sense haver portat a terme un anàlisis real del que suposa treballar per competències...

Parlem també d’un canvi on les TIC i juguen un paper fonamental. Des de el moment en que podem trobar qualsevol tipus de contingut acadèmic a la xarxa, el professor esdevé, entre altres coses, la figura d’acompanyament en la recerca d’aquests. En aquest sentit, l’assignatura de “processos” m’ha aportat la profunda convicció de que la incorporació dels elements TIC  constitueixen un mon de possibilitats d’aprenentatge (per als alumnes i per al docent) que no podem deixar d’aprofitar.

M'acomiado de l'assignatura, amb el plaer d'haver après.

Pel que fa a l’activitat thinglink, inevitablement, es posa de manifest com ha canviat la nostra visió de la educació desprès d’haver cursat la majoria d’assignatures teòriques del Màster:

-         -  A la primera activitat, descrivíem de manera superficial la nostra visió del centre, sense endinsar-nos en conceptes més profunds. Parlàvem d’integració, de posada en pràctica de certs coneixements, d’equip directiu... però sense cap coneixement profund del que s’amaga darrera d’aquests termes (per exemple integració vs inclusió, o falsa dicotomia entre pràctica vs teoria)

-     - A la última activitat, la nostra visió sobre l’educació canvia considerablement. Hem interioritzat conceptes importants relacionats amb l’educació  i es nota a l’hora de fer –los servir. Conceptes com aprenentatge col·laboratiu, adequacions de metodologia, educació inclusiva i consideració positiva incondicional es fan servir amb tot el seu sentit.

No vull acabar aquesta entrada sense reconèixer la companyia amb la que estic gaudint d’aquest viatge pel mon educatiu. Podria parlar de moltíssimes situacions espontànies en que aquest grup m’ha deixat bocabadat... al principi podia pensar que sorgirien aquest tipus de situacions d’aquest grup tant heterogeni, però sincerament la realitat ha superat amb molt el que em podia esperar... sou un equip genial! 

Jo, jo mateix i els "Social Media"

Una de les coses que més m’han sobtat d’aquesta assignatura, es el canvi de la meva visió dels social media. Abans de començar l’assignatura, xafardejava al Facebook, m’atabalava amb el Twiter de tant en tant i, això si, llegia molt de contingut als blogs (ciència, gastronomia i NBA es lo meu). Val a dir que tot el que feia era de manera absolutament passiva... amb prou feines m’animava a escriure algun comentari o a posar "likes".

Em considero una persona reservada en aquest sentit... encara em genera un debat intern el tema dels límits de la privacitat a les xarxes tot i que, probablement, avui en dia es tracti ja d’un debat inútil. Considero que l’assignatura “Processos i contextos educatius” m’ha engrescat en aquest sentit:

Social media i xarxes socials. Coneixeu la diferència?? https://t.co/a9Lx3gmOLX #edubateMA

— Vicent Cardona (@Socvisen) diciembre 3, 2015

Per una banda, m’ha obert la porta a tot un mon de interaccions on cada integrant representa un node de coneixement, el twitter. Més enllà de seguir les ventures d’algun jugador dels “Bulls” de Chicago, he descobert el que es pot extreure, en matèria professional, seguint a determinades persones. Estic parlant de psicòlegs, pedagogs, científics o enginyers com jo mateix que creen o simplement comparteixen informació interesantíssima sobre la seva rama. El trobo un sistema boníssim per estar al dia (podríem dir també de formació continuada) en qualsevol tema que et pugui interessar. A banda, per suposat, la possibilitat de compartir amb els seguidors propis opinions, articles, etc...

No hem de minusvalorar el poder multiplicador de les xarxes socials

Per altra banda, m’ha fet valorar la feina de tants i tants “blogueros” que he anat llegint al llarg del temps. Poca broma, portar un blog actualitzat, i amb la qualitat de contingut que es proposa(es poden trobar joies dignes de publicació amb "tapa dura" ) representa una carrega de feina gegant. El fet d’haver redactat el meu propi blog també m’ha sorprès com a eina educativa... trobo interesantísim el fet de treballar amb blogs com a eina de registre d’aprenentatges i reflexions. D’entrada, es tracta d’un recurs que queda al núvol i segur que serà, al menys, divertit quan en el futur faci repàs del que he estat enraonant aquests mesos. A més a més, la redacció d’un blog traspassa la barrera de les simples paraules escrites... s’hi pot penjar tota mena de contingut (vídeos, vincles, imatges...) organitzades de manera absolutament flexible, essent així una eina molt més potent que la simple redacció d’opinions o articles. Per últim, val a dir que l’us dels blogs com e-portfoli esdevé una de les eines més esperançadores per a portar a terme el necessari canvi en el sistema d’avaluació.

En darrer lloc, vull esmenar una xarxa social que mai no vaig voler usar abans de començar el màster, l’Instagram. Sempre m’ha semblat una eina redundant, quan volia pujar una foto de les meves vacances les pujava al Facebook i prou... però una vegada me’n he fet usuari veig el perquè del seu èxit. Es tracta d’una eina que porta un altre nivell el fet de compartir imatges... els filtres, la immediatesa, els hashtags, la organització, i tot un mon de creadors “amateurs” que et poden fer gaudir amb la seva creativitat. Tot això, per suposat, desperta la creativitat en tu mateix.

No solo de educación vive el hombre! Instagram, també com a eina alliberadora de frustracions gastronòmiques! #eportfeiv

Una foto publicada por Vicent Cardona (@socvicent) el 3 de Dic de 2015 a la(s) 1:16 PST

El més important que m’emporto de la meva experiència amb les xarxes socials en aquesta assignatura? Segurament el meu canvi de posicionament com a usuari. S’ha acabat la passivitat! M’he convertit en l’actor principal de la meva pròpia experiència en els “social media”.

Com s'ensenyen les competències?

En entrades anteriors hem definit i aprofundit en elconcepte decompetència, n’hem analitzat les seves components i leshem vinculat amb el concepte d’aprenentatge significatiu i hem parlat de la seva avaluació. Al llarg d’aquesta formació, hem set molts els companys que ens hem queixat de la falta d’aplicació pràctica d’aquest conceptes; si... be... hem d’ensenyar competències per assolir un aprenentatge significatiu... però, què faig jo quan arribo a l’aula?


Basant-nos en el llibre d’Antoni Zabala i Laia Arnau(Graó,2007), en la present entrada, per fi, parlarem de l’aplicació de l’aprenentatge per competències en l’organització dels currículums, el centre, l’aula, les activitats...


Per començar, hem de comprendre que les diferents components d’una determinada competència es recolzen sobre  coneixements d’una única disciplina (caràcter disciplinar), sobre coneixements de diferents disciplines (caràcter interdisciplinari) o , simplement no es sustenten per cap disciplina acadèmica (metadisciplinar). No hi ha cap disciplina que sustenti amb coneixement científic el concepte de “solidaritat”. De fet, una vegada analitzades les components de les competències trobarem que, molt sovint, moltes d’aquestes tenen diferents caràcters a la vegada.

Aquest noi no està aprenent cap més competència que les que es poden trovar escrites al paper.

Ens trobem doncs, com a docents, amb la dificultat d’aplicar un currículum que requereix als alumnes d’unes competències bàsiques que, en bona part, no tenen cap suport de la nostra matèria... ni de la nostra ni de cap altra. Cóm afrontem, com a equip educatiu, l’aprenentatge significatiu de les components de caràcter metadisciplinar?


Una de les idees del nostre llibre de referència, exposa:

“Una enseñanza de competencias para la vida exige la creación de un área específica para todos sus componentes de carácter metadisciplinar, que permita la reflexión y el estudio teórico y, al mismo tiempo, su aprendizaje sistemático en todas las otras áreas.”

Dit això, hem de reflexionar. Hem de tenir en compte que “la majoria dels components metadisciplinars de les competències són de caràcter procedimental i actitudinal” i recordar (en aquesta entrada està millor explicat), com s’aprenen els procediments i les actituds:

-          Procediments: Amb la pràctica. A cuinar s’aprèn cuinant!

-          Actituds: Vivint-les. No seràs solidari, fins que no interioritzis aquests principis i tinguis ocasió d’actuar amb coherència.

Si be, una part dels components metadisciplinars de les competències es poden treballar en sí mateixos, per exemple, a l’àrea de tutoria (tècniques d’estudi, organització, etc...) la majoria d’aquest components requereixen una experimentació i posada en pràctica constant. Amb aquest objectiu, respectant l’estructura actual dels centres de secundària, esdevé imprescindible la no organització del currículum en matèries estanques si no en àrees permeables que, a banda de incorporar elements competencials d’altres àrees, treballi intrínsecament a la seva metodologia els continguts de caire metadisciplinar.


Respecte de les metodologies, el Sr. Zabala defensa que “l’objectiu ha de ser la utilització apropiada d’estratègies i mètodes coherents amb el coneixement que disposem sobre com es produeixen els aprenentatges.”

A la xarxa podem trobar milers de propostes sobre noves metodologies educatives https://t.co/9HROMUjLl2 #edubatema

— Vicent Cardona (@Socvisen) diciembre 3, 2015

Esdevé indispensable que les metodologies proposades a les activitats a l’aula incorporin, de manera globalitzadora. Cada professor i professora hauria de seguir el següent esquema en la organització de continguts:


1er- Partir d’una situació de la realitat


2on- Plantejament de qüestions


3er- Utilització d’instruments i recursos disciplinaris


4rt- Formació segons criteris científics de la disciplina.


5è- Aplicació a altres situacions per facilitar la generalització i el domini dels conceptes i habilitats apresos.

El treball colaboratiu, competència bàsica per a transformar l'educació! #eportfeiv

Una foto publicada por Vicent Cardona (@socvicent) el 2 de Dic de 2015 a la(s) 7:34 PST

Selecció massa natural

Recordo com si fos ahir el dia que vaig afrontar la prova de selectivitat… ja fa més d’un parell d’anys, concretament al 2006. Després de 10 anys de escolarització obligatòria, 2 de batxillerat i 3 lleis educatives (per un any no em toca la 4ª), allà estava, front un paper amb preguntes i amb un bolígraf, sigut en una cadira amb 300 estudiants dintre d’un gimnàs. Definitivament era el final d’una etapa… mai més hauria de tornar a fer cap assignatura de les que no m’agradaven; cap biografia més d’autors de llengua castellana ni catalana, cap més explicació avorrida sobre Història d’Espanya…

Mirant-ho amb la perspectiva que em dona el Màster de Professorat em pregunto: de què em va servir tancar-me a casa aquelles caloroses setmanes de juny memoritzant les circumstàncies de la constitució de Cadis (1812)? Per suposat, em va servir per a poder accedir a la universitat que volia. Però més enllà d’això, parlant del procés d’aprentatge no em va servir absolutament per res... només vaig superar l’obstacle que representava aquell examen de història, però mai més he tornat la vista enrere, ja no recordo res, va ser la antítesis del que ha de ser un aprentatge significatiu.

Una vegada superat un obstacle, m'en n'oblido per afrontar el següent. No busquem això en el procès d'aprennetatge

I no només penso en aquelles setmanes d’estiu, penso en tots aquells anys que vaig estudiar anterior a aquell examen... com bé diu Antoni Zabala: “les proves de selectivitat universitària condicionen totes les anteriors ... allò que s’avalua en aquestes proves es converteixen en els vertaders continguts de l’aprenentatge”. Realment és coherent que al currículum es parli de competències bàsiques, quan al final se’t “selecciona” mitjançant una prova escrita dissenyada per a la seva fàcil correcció?

Evidentment, si volem parlar honestament d’ensenyament per competències, l’avaluació d’aquestes ha d’anar més enllà i, amb aquest objectiu, hem de deixar de pensar en les proves com fi últim i començar a adoptar l’avaluació com a part fonamental del procés d’aprenentatge. Segons Antoni Zabala, “l’avaluació ha de ser el mitjà per a reconèixer la capacitat de l’alumne per a aplicar allò que aprèn en situacions reals” i per situacions reals no ens referim a una prova escrita amb 5 preguntes memorístiques si no, almenys, situacions-problema que “permetin al mateix alumne reconèixer si els esquemes d’actuació apresos poden ser útils per superar situacions reals en contextos concrets”.

OK, ja he aprés a tombar-me, però... que collons vol dir 7.5?? Els alumnes han d'aprendre de l'avaluació. No s'aprèn res d'un nombre. #eportfeiv #edubatema

Una foto publicada por Vicent Cardona (@socvicent) el 8 de Nov de 2015 a la(s) 9:37 PST

El fet que l’alumne reconegui la adequació de les seves competències als problemes proposats, implica un sistema on la reflexió prengui un paper important. En aquest sentit, el sistema d’avaluació que Jose Luís Castillo proposa, com a element d’avaluació, es l’Autoavaluació. En aquest procés d’autoavaluació l’alumne ha de partir, per una part, amb tots els continguts del currículum, i per l’altra un document indicador de competències (per exemple, rúbrica). L’alumne haurà de fer una reflexió diària sobre el contingut que s’ha treballat, els indicadors de competències utilitzats i el que ha anat fent. Aquest procés reflexiu i d’Autoavaluació comporta un acompanyament per part del professor per a que validi el procés i per a que l’alumne aprengui del que ha fet be i malament.

Una altra proposta, en el mateix sentit, seria la de portafolis d’aprenentatge promoguda per Jordi Adell. L’alumne hauria de portar un registre de totes les feines que es van fent a classe acompanyat amb reflexions sobre l’après, compartint-ho amb els demés alumnes. Això últim genera una sèrie d’avantatges com l’aprenentatge en la comparació dels uns amb els altres, la presa de consciència de l’evolució de la pròpia evolució en l’aprenentatge, etc...

Arribats a aquest punt entenem que els exàmens finalistes no serveixen més que per seleccionar i  que, per assolir un aprenentatge significatiu, l’avaluació ha de prendre un altre rol. Dit això se’m plantegen les següents qüestions: Es possible canviar els sistemes d’avaluació quan l’únic objectiu del sistema educatiu es preparar per la prova de selectivitat (millor no parlem de les revàlides  que s’atraquen)? Es possible canviar la visió sobre l’avaluació quan la gran majoria de l’entorn de l’alumne (família, comunitat...) només entenen una avaluació en base a una qualificació entre 0 i 10? Més enllà, es possible canviar la visió de l’avaluació quan, per accedir a la majoria de llocs de feina a l’administració, s’ha de passar per una provaescrita selectiva?

Entrar al marc educatiu EEES no només vol dir matrícules més cares i metodologies diferents... #edubateMa https://t.co/KPVTjoH4ns

— Vicent Cardona (@Socvisen) diciembre 2, 2015

En la meva opinió, penso ens trobem davant un repte monstruós, el de abolir les proves finalistes “selectives”, vivint en una societat “selectiva”. Un repte monstruós que haurem de superar si realment volem que el sistema educatiu canviï cap a un sistema coherent basat en competències i en aprenentatge significatiu. Un aprenentatge per a la vida.

El repte de l'aprenentatge significatiu

Navegant per el Màster de Formació del Professorat, un es troba front reptes que mai no hagués imaginat a l’hora de matricular-me. Al principi, les assignatures eren caixons sense gaires relacions els uns amb els altres. Por a poc, moltes assignatures van agafant el mateix sentit…

Ahir mateix, dilluns, vam comentar a l’assignatura “L’alumnat de secundaria” els principals models d’aprenentatge que s’han aplicat en els segle XX. Concretament el conductisme i el cognitivisme. Aquest últim defineix l’aprenentatge com un procés de modificació del coneixement; descriu a l’alumne com a subjecte actiu de l’aprenentatge... NAIXEM PER APENDRE!

Dins d’aquest corrent, hi trobem la “Teoria de l’aprenentatge significatiu” del psicòleg David Ausubel, on defineix l’aprenentatge significatiu com “aquell que sorgeix quan l’alumne actua com a constructor del seu propi coneixement, relaciona els conceptes a aprendre i els hi dóna un sentit a partir de l’estructura conceptual que ja posseeix".

Diferències entre mestres conductistes i constructivistes... A on situeu l'ensenyament per competències?https://t.co/060rdoOlrP #edubateMA

— Vicent Cardona (@Socvisen) octubre 27, 2015

És a partir d'aquí on, per a mi, comença a prendre sentit l’aprenentatge mitjançant competències que defensa Antoni Zabala. Al capítol 6 del seu llibre, exposa que l’aprenentatge d’una competència no pot provenir d’un aprenentatge mecànic (aprenentatge superficial, només memoritzat) sinó que ha d’implicar “el major grau de significativitat i funcionalitat possible”.

Hem de construir a partir dels coneixements de l'alumne

Entre d’altres components de significativitat, una de les més importants comporta la construcció del nou aprenentatge sobre els esquemes existents, els quals ens serviran com a punt de partida per a aconseguir una “vinculació profunda” entre els nous continguts i els coneixements previs. Només partint dels coneixements de l’alumne podrem treballar en “zones de desenvolupament pròxim” (Vigotsky) on provocar un “conflicte cognitiu" que requereixi una “actitud favorable” i “l’activitat mental” per a resoldre’l. En la practica, parlar de “zones de desenvolupament pròxim” implica, partir de situacions i problemes reals dels alumnes.

A l’anterior entrada vam definir les components de l’aprenentatge per competències. M’ha sembla molt interessant analitzar l’aprenentatge de cada component per separat. En resum:

-          Aprenentatge de fets i conceptes:

Els fets, en primer moment, s’han de memoritzar per a després associar-lo al concepte corresponent. Es pot comprendre un concepte a partir d’activitats complexes que promoguin un vertader procés d’elaboració i construcció personal d’aquest. Els conceptes s’han après quan s’és capaç de utilitzar-los per a la interpretació, comprensió o bé, com s’ha dit abans, quan s’és capaç de situar fets, objectes o situacions concretes en aquell concepte que els inclou.

-          Aprenentatge de procediments:

             S’aprenen mitjançant un procés d’exercitació tutelada i reflexiva a partir de models experts.                Es reforça amb l’aplicació pràctica en diferents contextos.

-          Aprenentatge d’actituds:

S’aprenen mitjançant elaboracions complexes de caràcter personal amb una gran vinculació afectiva. S’aprèn també mitjançant processos reflexius i de posicionament personal front situacions conflictives que obliguen a l’establiment de pautes de comportament.

Per a ser una estrella del rock competent fan falta coneixements, habilitats i MOLTA ACTITUD!! #eportfeiv #edubatema #cthinkema

Una foto publicada por Vicent Cardona (@socvicent) el 27 de Oct de 2015 a la(s) 3:42 PDT

Començo l’entrada dient que no m’imaginava trobar-me els reptes que em trobo a aquest màster... amb això vull dir, que quan em plantejava la opció professional de la docència, ho feia pensant en l’educació com el model que vaig experimentar com a alumne. Desprès d'interioritzar els conceptes d’aprenentatge constructiu i significatiu, no entenc com encara alguns docents es poden basar en la concepció de l’alumne com a subjecte passiu. Hauria de constituir un repte de tot el sistema educatiu, no només els docents, l’assoliment de l’aprenentatge el més significatiu possible partint de la màxima que les persones naixem per aprendre i hem de ser protagonistes del nostre propi aprenentatge.

El marge dels docents en l'aprenentatge per competències

Si féssim un sondeig, a peu de carrer, de la visió que tenen les persones sobre l’educació, trobaríem molt encertat l’escenari de la transmissió de coneixements alumne-professor mitjançant, únicament, l’exposició magistral. Aquesta visió s’allunya molt, no tan sols del paradigma de la societat 2.0, com hem exposat en anterior entrades, si no de les noves tendències en quant a la concepció de l’ensenyament... l’adquisició, no de coneixements només si no de competències!

En parlar de noves tendències, i adquisició de competències es fàcil caure en la trampa de la dicotomia entre pràctica i teoria... veure la educació tradicional com a sola transmissió de coneixements enciclopèdics i les noves tendències com una escola d’alumnes permanentment en activitat i pràctiques. Alguns autors han detectat aquest efecte i classifiquen la diferenciació entre teoria i pràctica com a falsa.

No es pot entendre el canvi de metodologies en l'educació com
una direcció radicalment contrària a les metodologies tradicionals

Aprofundint en el concepte de competència, el Sr. Antoni Zabala, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació, analitza, en la seva obra, les diferents definicions del terme competències i resumeix:

-          La competència es la capacitat o habilitat de efectuar tasques o fer front a situacions diverses de forma eficaç en un context determinat. Amb aquest objectiu es necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.

L'assoliment de competències s'ha d'establir sobre 3 suports fonamentals: conceptes, procediments i actituds. Els actitudinals suposen la "roda" que ha de movilitzar tots els components endavant! #eportfeiv #edubatema

Una foto publicada por @socvicent el 25 de Oct de 2015 a la(s) 9:59 PDT

El concepte de competències, doncs, no exclou els coneixements de l’equació de l’aprenentatge sinó que els integra dintre d’un conjunt de components interrelacionats: les actituds, els procediments i els coneixements. Segons Zabala, “La millora de la competència implica la capacitat de reflexionar sobre la seva aplicació i per assolir-la es necessari el recolzament del coneixement teòric”.

Una vegada queda clar la necessitat de l’aprenentatge mitjançant competències i que aquestes es construeixen a partir de 3 components fonamentals: actituds, procediments i coneixements, ens queda el repte de traslladar aquesta metodologia a la realitat de l’aula.

Molts de professors de secundaria, entre els quals, com futur professor, m’hi conto, veiem impossible l’aplicació pràctica de l’aprenentatge basat en competències en haver d’atendre els continguts marcats als currículums. D’on traiem el temps per realitzar activitats per desenvolupar les actituds i els procediments quan, amb sort, tenim prou temps per a traslladar tan sols els coneixements?

Una visió sobre la paperassa a l'educació..."Burocràcia pensada perquè el govern pugui dir que 'anem bé'" https://t.co/pFm6eEbjIc #edubateMA

— Vicent Cardona (@Socvisen) octubre 23, 2015

Aquesta qüestió recau en el comú error de la dicotomia teoria vs pràctica... el catedràtic Felipe Zayas defèn, al respecte que: així com els 2 primers graus de concreció curricular recauen sobre estaments (en part) externs al professorat, la planificació d’activitats a l’aula es responsabilitat dels docents... “Son  els professors (en grup o individualment) qui han de traduir el projecte de centre en activitats i tasques d’aprenentatge”.

El problema de fons, per als docents, ve de deixar-se emportar per el contingut dels llibres de text com si aquests marquessin els continguts i les metodologies a emprar en el curs. Ve de la “renúncia per part del professorat a interpretar, adequar i concretar el currículum oficial d’acord amb el context educatiu”.

S’han de reconèixer les dificultats d’aplicar l’aprenentatge per coneixements en el sistema educatiu d’avui en dia. Però aquestes dificultats no ens poden excusar, com a docents, per a la deixadesa en l’últim nivell de concreció curricular de la qual en som responsables i ens dona el marge de maniobra per el qual podem introduir canvis cap a una bona direcció.

No hem de deixar que el contingut marcat per una editorial ens limiti les possibilitats que tenim els docents formar persones competents per el que es proposin a la vida.

El paper del docent en la formació en competències digitals

Vulguem o no, vivim en un món on les TIC no poden ser obviades… des de la irrupció d’aquestes, ha canviat la manera en que ens relacionem, comprem, viatgem, treballem, ens formem, organitzem esdeveniments... podríem posar tants exemples com volguéssim. L’educació, per suposat, no hauria de trobar-se aliena a aquest fenomen.

La UNESCO, promocionant l'ús de les TIC a l'educació... tancant la "bretxa" per la igualtat http://t.co/7enurhg29G #edubateMA

— Vicent Cardona (@Socvisen) octubre 17, 2015

Es per això que s’ha inclòs a les competències bàsiques en la formació obligatòria de tota la Unió Europea, la formació en competència digital i tractament de la informació. Segons el professor de Tecnologia educativa Jordi Adell , la competència digital i de tractament de la informació es fonamenta en 5 aspectes fonamentals: la competència informacional, la competència informàtica, les alfabetitzacions múltiples, la competència cognitiva genèrica (habilitat per convertir informació en coneixement) i l’educació en ciutadania digital.

Entenc que la necessitat d’educar en les TIC ve donada, no només per la disposició curricular, si no també, principalment, per una realitat objectiva: s’ha de formar als alumnes per a respondre les preguntes que es trobaran al llarg de tota la vida i, el que és segur, es que les preguntes d’aquí vint anys i les seves respostes seran radicalment diferents a les que tenim avui en dia. Les TIC esdevenen l’element estructural mitjançant el qual educar els alumnes en la recerca de respostes. Però, quin paper hi juga aquí el professor?

Segons el teòric de l’ensenyament Geroge Siemens, el docent te una importància capital en aquest procés. El docent participa com a amplificador de continguts, com la persona que disposa els conceptes claus per a que els estudiants s’hi trobin de forma recurrent, com a  acompanyant de l’alumne en el procés de donar sentit a l’entorn digital, com a agregador de continguts segons les necessitats a l’aula ho vagin demanant, com a modelador més enllà de les activitats de lectura i aprenentatge...

Les TIC ja formen part de la vida dels adolescents
de manera natural. Ho hem de veure com un avantage.

  

Com a futurs professors, em d’afrontar la docència en les competències digitals amb l’entusiasme que suposa la descoberta d’eines efectives per a provocar el canvi en l’educació que nosaltres, com a generació que ha crescut amb les noves tecnologies però amb una educació d’esquenes a aquesta realitat, no vam tindre la oportunitat d’experimentar. Es el torn, doncs, d’experimentar-lo com a docents i, junt amb el nostre propi aprenentatge, afavorir l’ús de les noves tecnologies per part dels alumnes en tots els contextos.

L’exposat anteriorment, com moltes altres coses a la vida, es més fàcil de dir que de fer. He de reconèixer que, com a alumne d’un sistema educatiu caduc, considero més fàcil quedar-me en la seguretat que dona el que un ja coneix: classes magistrals, alumnes atents a l’explicació, ensenyament unidireccional, i avaluació mitjançant puntuació en l’examen. I es en aquests punts on el màster que estem cursant m’està resultant un xoc important. Imagino que es tracta d’un sentiment normal però, a la vegada, he de dir que m’engresca el fet que el paper del professor sigui tant canviant amb el temps. Els canvis pertorben la nostra zona de confort... a vegades només necessitem l’empenta de la convicció per a adoptar aquests canvis i enriquir-nos com a professionals i persones de l’era digital.

Moltes vegades, en costa adoptar canvis tot i que representen una avantatge objectiva #eportfeiv #edubatema #thinkema

Una foto publicada por @socvicent el 17 de Oct de 2015 a la(s) 7:51 PDT